He trobat aquest article de la Laura Freixes publicat ahir a la Vanguardia. Coneixia Laura Freixas pels seus articles i, sobretot, per pensar obertament diferent en altres qüestions sobretot de caire polític. Tanmateix, i com la veritat no coneix amo ni mestressa, m'agrada llegir-la en les seves reflexions i, sovint, aprendre com acostumo a intentar fer amb tothom (o tot dona -sic-) que tinc la fortuna de trobar-me virtualment o física.
Aquest cop ho ha tornat a aconseguir. Estic d'acord en una part de l'article. M'ha fet reflexionar i m'ha sorprès de no haver-me adonat anteriorment del que explica amb àgil prosa.
La segona part, també m'ha fet pensar, si bé ja no estic tan segur del que hi podria compartir o no, i del veritable fons del lema "No somos vasijas". Però serà que no he llegit bé...
Tanamteix, buscant, ja he vist que el tema que m'ha fet pensar primer, ja no era nou i l'havia tractar en aquest altre article sobre "Mujeres sin cabeza".
És curiós, però ara que estem vivint un moment de canvi són dones les que van al capdavant de liderar els canvis més revolucionaris i arriscats, i això em provoca sentiments contradictoris: esperança perquè arribin/arribem realment a millorar aquesta societat i a reduir la corrupció, viure una justicia real només legal sinó justa i aprofitar de debò allò de positiu que ens ha costat aconseguir fins ara com a societat.
La contradicció la sento en què una oligarquia omnipresent i sempiterna no deixarà les coses fàcils, si bé aquesta oligarquia potser no sabrà com vèncer una qualitat que va perdre des del primer dia: l'honestedat.
L'honestedat potser no té cap concret tampoc, però sí té, sobretot, cos de dona. Ni ho dubto.
